Bolonya, eternament amiga

XÈNIA HOMS - Barcelona

"La primera passa que vaig fer a Bolonya va ser amb el peu dret, sempre m'havien dit que donava sort. Acabava d'acomiadar-me dels meus i poc després allà estava, sola i emocionada, sense saber tot el que estava per venir".

A l'Helena, estudiant de periodisme a Barcelona, se li il·lumina la mirada cada cop que pronuncia el nom de la ciutat on tantes coses ha viscut els últims cinc mesos d'#Erasmus. Per ella i per la majoria d'estudiants universitaris catalans, el factor econòmic jugava un paper decisiu a l'hora d'emprendre aquesta experiència.

A Catalunya, en els darrers anys la xifra d'alumnes que obté una beca Erasmus ha disminuït segons el Departament d'Economia i Coneixement i la Secretaria d'Universitats i Recerca. A més a més, molts universitaris renuncien a demanar una estada Erasmus atès que s'han establert nous criteris en la burocràcia de la beca que dificulten la seva adquisició i en cap cas els ajuts atorgats es destinen a sufragar tots els costos que suposa una experiència Erasmus. No obstant això, l'Helena m'explica que tot i que les ajudes estatals per marxar d'Erasmus eren tan sols de 300 euros insuficients, l'ajuda econòmica de la seva família, els estalvis i les seves ganes de viure l'aventura van permetre que posés rumb a #Itàlia.

Carrer de Bolonya - Helena Parelló

El primer dia, Bolonya es presentava davant seu com una ciutat plena de neguits i curiositats a cada racó de la qual no se'n sentia pertanyent, però tampoc turista. En aquest escenari arribava a un pis compartit amb una catalana, un italià i una eslovaca molt diferent d'aquella llar que deixava enrere plena de records i amb olor dels pares, de seguretat. Quan parlem d'inquietuds m'explica que en arribar a Bolonya no la preocupava enyorar els seus o portar al dia els estudis. Ara bé, la seva mirada varia quan parla sobre la por primerenca a no sentir-se com a casa, a no trobar una terra ferma a la qual arrelar-se. Pel que fa a l'idioma, des del primer dia tot va passar a ser en italià. La Universitat propicia una immersió lingüística en tota regla; parles, llegeixes i penses en italià.

Ara bé, l'experiència Erasmus no ha estat fàcil. L'Helena relata que el funcionament universitari a Itàlia és molt diferent del català. Tots els exàmens són orals i es fan de manera individualitzada per tal que el professor pugui avaluar el raonament i el grau d'interiorització del temari de l'alumne i no la seva capacitat de memorització. Malgrat això però, la universitat no estableix horaris concrets i aquesta poca organització propicia que els alumnes hagin d'esperar fins a vuit hores per realitzar les proves.

Fora del terreny universitari, l'adaptació a un entorn que en un primer moment semblava aliè va avançar a una velocitat molt més ràpida de l'esperada. Així mateix, l'Helena relata com aviat els carrers i els indrets que en un primer moment mancaven de llum i significat per a ella es convertirien en les mítiques nits a la Piazza Verdi després d'un parell de cerveses amb el grup -que cada dia augmentava els seus integrants-, un tros de pizza a San Vitale, les vesprades de karaokes i pel·lícules a casa en Marco, els descansos entre classes acompanyats de la guitarra del Fabian o les estones de xerrar i cremar el temps entre riures. Si hi pensem, potser la llar no es troba només allà on has crescut tota la teva vida, sinó que també on tu mateix decideixes construir-la i omplir-la de records, vivències i persones.

Quan un arriba a un indret nou per primera vegada n’observa cada racó totalment diferent de com el veu quan l'ha de deixar. Segons l'Helena "el dia que marxes te n'adones que s'ha convertit en la teva segona casa. Hi ha un tros de Bolonya en mi i una part de mi també s'ha quedat allà". I així la nostàlgia- com quan s'enyora a algú i no es veu el moment de retrobar-lo- converteix Bolonya en una ciutat eternament amiga que ja fa temps que va començar a bategar en ella.